POESIA BLAVA

ULLS NEGRES

2012-01-10T05:18:00.000-08:00

Tinc por
d’uns ulls.
Negres.
Són foscos com la nit.
Són rodons com una circumferència.
Són profunds com el mar.
Són immòbils com una estàtua.
Cada cop que em miren
la por s’apodera de mi.
I pateixo el desequilibri de les cames;
el nu de l’estómac;
la suor de les mans;
les palpitacions cardíaques del cor.
És la bellesa salvatge
de la teva mirada infinita.

CALFRED

2011-04-20T05:25:00.001-07:00

Mira’m
encara m’envermelleixo
al recordar-te.
El pèl suau s’aixeca,
damunt la pell,
imperiós davant el tacte imaginat.

Llavors aquella temptació
silenciosa
crida el seu espai
i la pell es torna arc del cel.

El desconcert
que encara provoca
la teva pell d’àngel
suau i tendra,
impedeix que arribi el son.

Calfred
que recorre el cos.
Els meus tresors
s’obren al vent de la nit.
Admira’m de lluny,
des de la vora del mar,
com si fos la deessa
del teu univers secret.

Badalona, 20 d'abril de 2011

PAS DE CIUTAT, PAS DE RECORD

2011-04-07T01:30:00.000-07:00

El teu record m’acompanya entre edificis i carrers que omplen aquesta avinguda de la ciutat en la que visc: Badalona.

Creuo el carrer sense mirar el semàfor perfectament programat: Vermell, verd i ambre (Vermell d’imaginació, verd d’esperança ambre de felicitat).

Els dies passen, s’amunteguen. Passen. I algun d’aquests dies de vida, dissimuladament, sense soroll, em porta la teva història.

Camino cap a casa sense prises olorant la primavera l’aroma de les teves mans.

La nostàlgia m’atrapa i entre imatges i paraules invento un altre somni que s’alça juganer davant les meves passes.

Tu, que hi ets en algun lloc. Tu, el meu àngel etern, el record de ma memòria. Badalona, 7 d’abril de 2011

GOTA D'AIGUA, GOTA DE SANG

2011-03-15T08:51:00.000-07:00

La pluja
a fora
mulla el carrer.
Les gotes d’aigua
rellisquen per la finestra.
En aquest instant
ràpides i rodones
recorren el mirall.
Una gota despistada
s’equivoca de camí
i entra dins les profunditats del meu cor.
Amb dificultats
s’esmuny per la circulació sanguínia del cor.
Pel camí surten al seu encontre:
somnis, desitjos, pensaments, idees.
Recorrent un dels seus ventrílocs,
la gota d’aigua
xoca de front,
amb una gota de sang;
es miren
es reconeixen.
L’un és transparent,
l’altra és vermella.
Un àgil, l’altra espessa.
S’atrauen,
com el sol i la lluna.
S’apropen,
es barregen
i el seu contacte
fa que sonen tots els bateigs del cor.

Badalona, 15 de març de 2011

FEBRER

2011-02-15T04:37:00.000-08:00

Cupido llança fletxes
enverinades de passió
al cor dels enamorats.

Les mans amants s’estrenyen,
els ulls il·lusionats es miren,
els cossos tremolosos s’acaloren
i els enamorats deixen de pregar al Sant.

Vestits de vermell i agafats del braç,
els enamorats surten de passeig.
El bateig dels seus cors lligats
va teixint la tela de sa història.

Arribarà un altre 14 de febrer,
i els amants al costat de la foguera
amb els cabells de cendra,
les mans plegades,
la mirada ennuvolada,
els cossos espatllats
celebraran junts la fletxa de l’amor.

Badalona, 15 de febrer de 2011

DAMUNT EL MEU PIT

2011-02-09T05:59:00.001-08:00

Damunt el meu pit,
descansen silencioses i quites,
les paraules.
Els versos lleugers
bategen al ritme del cor.
Tanco els ulls
i deixo que la sang
impregni de vermell
el desig que habita aquest cos.

Dins el meu pit
dorm la imatge de tu,
que encara recordo,
replegada, amagada,
entre plecs ventriculars.

Contraccions i bateigs
en el riu desbordat de la vida.
No sentiré altra vegada
el pes dels teus llavis,
el teu cos estrenyent el meu,
no tornarem a creuar el mateix riu
a besar els mateixos llavis
a escriure les mateixes paraules
a veure les mateixes coses
no tornarem a creuar el mateix riu.

Damunt el meu pit
dormiran els mateixos somnis.

Badalona, 9 de febrer de 2011

PAISATGE INCERT

2011-02-04T07:17:00.001-08:00

El verd dels camps
sembra aquest instant
d’arrels encobertes
de desig i d’emoció.

Bri a bri,
tija a tija
s’aixeca tímidament
des de la humida terra
un sentiment desconegut
que aixeca la mirada al cel,
amb ulls de primavera.

Damunt la terra fresca
escampa somriures,
penja petons
que el vent s’endu i
acarona tresors ocults.

Secretament,
s’alimenta de petons
que saben a mel d’abella
i a llet d’ovella.

Mira’m. Sóc una petita herba,
que creix en silenci
entre les branques del gran arbre.
Observa com tremolen
les fulles escampades
que neixen de l’impuls
d’aquest paisatge incert.

EL REGAL DE SANT VALENTI

2011-01-26T05:17:00.000-08:00

PAPALLONES POÈTIQUES

2010-12-23T01:36:00.000-08:00

PAPALLONES POÈTIQUES,

M’agrada el teu humor,
el teu somriure, els teus jocs, les teves bromes,
la teva habilitat per desembolicar entrebancs
i la teva capacitat per apropar-nos els uns als altres,
i fer que el treball en equip
sigui creat des la unió i la companyonia.
M’agrada la teva manera de mirar,
les teves paraules, el teu tarannà,
la teva desimboltura per enfrontar els rivals,
i la celeritat amb la que saps desentranyar qualsevol situació.
M’agrada la teva organització,
la teva pedagogia política,
la delicadesa dels teus discurs,
ràpids i hàbils.
La honestedat dels teus criteris,
la teva lleialtat ideològica,
i les ganes per continuar construir nous camins,
d’esperança i de progrés.

Badalona, 23 de desembre de 2010

11 SETEMBRE

2010-12-07T01:42:00.000-08:00

LA MELODIA DELS PLANETES

2010-11-23T06:07:00.001-08:00

La sala plena d’amics,
per escoltar amb interès
el barri dels planetes,
l’espectacle d’un univers.

Melodia i sentiment
es fusionen a la dansa
de l’univers infinit.

Els cossos celestials es presenten
vestits de gala i d’efusió,
com a cantadors del cel: mercuri i venus
a les palmes: terra i mart
com a balladors: júpiter i saturn
acompanyen a la guitarra
urà i plutó.

Les mans ferms i suaus
d’en José Maria Parra
acaronen la guitarra
i el cor dels presents
es commou ple d’emoció.

Art, cultura i flamenc
transiten pel firmament.
Una nit plena i intensa
orquestrada pels planetes del cel.
El cant, les mans i el flamenc
units per l’armoria de l’art i la creació.

Silenci i expectació.

Un home i una guitarra
sentits i sentiments
amb veu d’eternitat,
llançats des de la terra al cel
des del cel a la terra
projectant sa llum estel·lar.

L’art del flamenc
creat per la màgia
d’un creador: Jose M. Parra.
Una guitarra viva,
un so enriquidor
per un món millor .

Badalona, 23 de novembre de 2010

BOGERIA SILENCIOSA

2010-11-11T06:01:00.001-08:00

No parlen.
Es miren.
Els ulls quiets.
Un silenci fugaç
es creua entre les mirades.
Camí incert i fosc
de paraules no pronunciades.
De sobte,
el silenci s’omple
de verb i de carn,
de pell i de sentiment.
Folls de passió,
amb els ulls ardents de foc
i les mans plenes d’apetit,
els amants se cerquen entre la gent.
Silenci.
Al voltant ningú percep
la bogeria silenciosa
que acull encantada
la joia secreta
dels joves amants.

EL CARAMEL VERMELL

2010-11-08T04:49:00.000-08:00

Un cor vermell de caramel
té entre els dents
el mateix efecte sensorial
que el carmí esmunyint-se en els llavis d’una jove.
En la boca, la dolça matèria
tinta de vermell tot el paladar;
lentament els llavis s’obren
i una aroma de fresa i de rosa
s’allibera de la boca.
Menjo una llaminadura vermella
amb forma de cor.
Ara que tu no estàs
m’abandono al teu record,
passió terrenal!
Menjant el caramel penso
en la teva boca
en els teus llavis.
Penso en mossegades
d’hivern i de primavera
d’estiu i de tardor.
Penso en els menjars ardents i suculents
que erotitzaven el teu cos.
El caramel es desfà en la boca
com el record es dissol en el cap.
Riu dolç de vida i d’amor.

GRAPAT DE PARAULES

2010-11-04T05:49:00.000-07:00

Un dia més,
em submergeixo en la irrealitat
pas a pas.
Segons, minuts, hores.

Un dia més,
em recreo cercant-te en el mirall
poc a poc.
Segons, minuts, hores.

Un dia més,
de mica en mica
recullo un grapat de paraules.
Segons, minuts, hores.

Dia d’enyorança.
L’existència del teu record vola en l’aire.
Les imatges, els seus efectes i
les seves persistències.
El constant oronejar d’un àngel blau.

Àngel. Àngel blau.
Et dono la meva paraula,
encara que passi el temps
dins el meu món imaginari
sempre et recordaré.

ESTIMO DE TU

2010-10-13T01:47:00.001-07:00

Valoro de tu
la teva permanència,
les teves paraules lligades.
La forma en què deixes que transcorri el temps,
la teva tossuderia
divertint-se amb tenacitat.

Estimo de tu
la pell que cobreix el teu cor,
les teves emocions desordenades,
la teva duplicitat amagada.

Atresoro de tu
el teu somriure
els teus jocs secrets
L’esveltesa de les teves mans.

Estimo el teu amor al mar, als llibres i als àngels.
La manera subtil d’allunyar-te sense fer soroll.
Estimo també la teva lleialtat a les teves creences
I per damunt de tot
estimo que entre tu i jo
encara existeixen zones inexplorades.

Badalona, 13 d'octubre de 2010

EL TEU NOM

2010-09-24T03:24:00.000-07:00

He escrit tantes vegades el teu nom
que s’ha fet gran com un bola de neu.
S’ha convertit en un nom significatiu,
bonic, màgic i poderós.
És un nom rodó
com una pompa de sabó.
És un nom blau
com el mar que bressola el vaixell.
És un nom celestial
com els àngels que habiten el cel.
El teu nom s’ha convertit en un talismà
i al pronunciar-lo sento goigs de felicitat.

T’has preguntat alguna vegada
amb quants petons he cridat el teu nom?

Badalona, 24 de setembre de 2010

AIGUA DE MAR, AIGUA D'AMOR

2010-09-22T04:43:00.000-07:00

Obro la porta,
i un riu de desig
surt al teu encontre.
Aigua de mar, aigua d’amor.

Tanquem la porta
tu i jo, sols, nosaltres.
Ningú ens mira;
descordem el cos dels seus lligams.
Allò prohibit desapareix.
Aigua de mar, aigua d’amor.

La passió ens atrapa
en una efímera felicitat.
Gaudeixo, gaudim.
No puc callar i crit,
és un so alt de plaer.

Un riu descendeix pel meu cos,
escampat entre muntanyes i valls.
El riu es transforma en mar.
Aigua de mar, aigua d’amor.

Badalona, 22 de setembre de 2010

PETITA FELICITAT QUOTIDIANA

2010-09-21T01:46:00.000-07:00

Petita felicitat quotidiana
que passes tan desapercebuda;
avui et rescato dels teus silencis diaris
que acompanyen la meva existència.
I crido en alt la senzillesa dels teus fets:
mentre observo el primer raig de sol,
mentre m’aixeco del llit i el cos em respon,
mentre pren el primer cafè del dia,
mentre miro com dormen els nens abans d’anar a escola,
mentre reg les flors a la terrassa,
mentre miro la vellesa visible dels pares
mentre sento com l’harmonia em cobreix de tranquil·litat.
Moments amb ànima
que passen ràpids com l’aigua d’un riu.
Moment de vida
que criden ser alliberats del seu anonimat.
Petita felicitat quotidiana,
plena de possibilitats infinites
continua delectant-me amb els teus sabors.

Badalona, 21 de setembre de 2010

PARAULES VERMELLES

2010-09-20T04:35:00.000-07:00

Tinc una bomba
sota la pell.
Un òrgan que bateja
amb el contacte secret
dels teus dits.
Vermella sang
que corre entre venes i arteries,
que respira entre petons i poemes.
Quan el cor vulgui
posar entre els meus ulls
la veritat del seu sentir
els trobarà oberts.
Quan el cor vulgui
posar entre les meves mans
la veritat del seu bateig
les trobarà obertes.
Tinc un cor
sota la pell.
Un òrgan que respira
amb el so remot
de vermelles paraules.

Badalona, 20 de setembre de 2010

EL SILENCI D'UN VERS

2010-09-16T04:42:00.000-07:00

Paraules que no poden ser pronunciades
viuen entre les línies d’un vers escrit.
Fulls aplegats
sota l’obscuritat
d’un vell calaix.
Secrets d’un temps passat
omplen la llibreta tancada.
Voldria treure un poema
que em parli de tu
i tornar a mirar
tots els record que guardo de tu.
Si obro el calaix
una força poderosa
em segrestarà de la realitat
i em traslladarà a un món tridimensional
on no hi haurà distàncies,
on no hi haurà oblits,
on no hi haurà passat, present ni futur,
només el desig nu i transparent
que hi viu en el silenci
d’un vers no pronunciat.

Badalona, 16 de setembre de 2010

L'AMAGATALL D'UN SOMRIURE

2010-09-15T05:21:00.000-07:00

Hi ha somriures entremaliats que inspiren,
posen ales a la imaginació,
i creen jocs divertits.

Juguen a inventar paraules,
a creuar noms oposats,
a amagar oracions negatives
a trobar oracions significatives.

Juguen i juguen
sense cansar-se
de dia i de nit
l’entranyable joc
de l’amagatall.

Davant la pantalla
hi ha algú que aixeca els ulls
per trobar entre les fosques
la llum que descobreix
les endevinalles d’un somriure encisador.

Badalona, 15 de setembre de 2010

PARAULES AGITADES

2010-09-14T02:05:00.000-07:00

Entre les mans
estrenyo una carta.
Les paraules criden espantades,
es barregen unes amb altres;
cauen, es mouen de lloc,
i les oracions sacsejades,
lliguen diferents significats.
Bones paraules
per una carta que no té direcció,
sentiments doblegats
sota l’impuls emocional de la mà.
Carta sense destí
escrita amb paraules agitades,
que brollen del record
d’una memòria encantada.
Mentre miro la carta,
recordo la història: l’àngel blau.
L’àngel tret de la fantasia
que viu en una ciutat creada
per belles paraules alades.

Badalona, 14 setembre de 2010

2010-09-14T02:01:00.000-07:00

11 setembre / Diada Nacional de Catalunya

CATALUNYA,

Oneja la senyera
groga i vermella
del meu cor.
Ella és l’abric simbòlic
de la meva identitat catalana.
Catalunya una nació,
de dones i d’homes,
d’endins i d’enfora,
d’arrels solidàries,
de projectes compartits,
de mans esteses,
de forts lligams,
que vivim en terra de llibertat.
Catalunya,
un poble,
una nació.
Catalunya,
la veu d’un sentiment col·lectiu,
defensora del seu passat
conqueridora del seu futur.
Catalunya terra
de justícia i de treball.

Badalona, 9 de setembre de 2010

LA FINESTRA BLAVA

2010-07-13T05:59:00.000-07:00

Peregrina d’una idea
persegueixo terres desconegudes.
Terres càlides i fredes,
desèrtiques o edificades,
que inciten a un mateix camí.
Juliol, un matí d’estiu,
estiuenc i mediterrani,
obro la finestra blava
i deixo que entri el teu record.
L’alegria m’envaeix,
alleugerant-me tots els sentits:
canta la veu silenciosa,
s’engrandeix l’ull empetitit
s’atura l’atenta oïda,
s’apropa la tendra mà,
olora el nas perfumat.
El dia s’omple de llum,
a fora el sol
escalfa la pell
i la sorra acarona la mar.
La meva alegria sent la terra del nord
i el meu cor s’omple amb imatges de tu.
Dins d’una estona
quan el teu record s’esborri
entre altres membrances,
la finestra serà el testimoni callat
d’aquest viatge infinit.

VEU DE NIT

2010-07-08T05:58:00.001-07:00

L’altra nit
en un impuls d’enyorança
acumulada pels anys
vaig voler escriure’t un poema
per explicar-te amb paraules
la meva veu.

M’acompanyaven en l’obscuritat
versos estimats, versos amics,
i un enrere l’altra
anaven reconstruint el teu record.

Al finalitzar el darrer,
vaig pintar un àngel
amb un llapis blau.
Vaig alçar el full
i ho vaig deixar descansant a la paret,
de cop les ales van comença a estendre’s
i el full va volar alt.

Encara no l’has vist?
Encara no arribat?

Va volar tan ràpid i tan amunt
que no vaig tenir temps de dir-li res;
estic segura que les ales coneixen quin és el teu destí.

QUOTIDIANITATS

2010-07-07T03:51:00.001-07:00

Em despullo
de quotidianitats
de fets corrents i
de coses inanimades.

Em vesteixo
d’excepcionalitats
d’epopeies irreals
d’idees animades.

Comença el viatge,
recorro les cambres de la nit
i el teu somni
surt a l’encontre.

Habitacions imaginàries
obren les portes
al món de la fantasia.
Darrera cada porta,
em rep el teu rostre angelical.

El temps diari em reclama,
m’acomiado de les teranyines de la nit
i sento com la meva pell nua
es va cobrint de quotidianitats.

MÓN I COR

2010-06-29T01:34:00.000-07:00

Obro la finestra.
Escolto,
el món està ple de sorolls.

Tanco la finestra.
Escolto,
el cor està ple de remors.

El món,
enfora.
El cor,
endins.

Crida el món,
parla el cor,
mentre els límits de la realitat
es desdibuixen
en un paisatge imaginari.

ESCRIURÉ UN POEMA

2010-06-17T05:53:00.001-07:00

Sóc un fill delicat,
la lletra girada que escriu el teu nom,
la gota de pluja,
el gra de sorra,
la melodia que t’agrada,
l’impuls inesperat,
el cap que inventa,
la mà que acarona,
quan obres un llibre
entre les teves mans.
Sóc la imaginació, l’aventura,
el quadre que mires,
la darrera nota musical,
una estrella a la nit.
Sóc la paraula, l’instant,
el tren aturat,
el fum d’un cigarret,
un gelat fos,
tot allò que guarda un somni,
un únic nom,
una única paraula.

REMORS

2010-05-26T05:21:00.001-07:00

Cau el vespre.
Arriba la nit.
El temps deixa d’existir;
els segons i els llargs minuts,
s’oculten en l’obscuritat.
I tu vens,
i l’aire s’omple
de remors i de paraules
de dolçor i de tendresa
d’estiu i de primavera
de sorra i de mar.
I et sento proper
entre les ombres de la nit.

Badalona, 26 de maig de 2010

FELIÇ SANT JORDI 2010

2010-04-23T04:46:00.000-07:00

“Viuen les paraules en el llibre,
mentre les roses blanques, grogues o vermelles
estenen l’aroma per la ciutat.

A la cantonada,
a la plaça, als carrers
s’escolta el cor de Badalona,
bategant al ritme de belles paraules.

Sant Jordi,
un dia de primavera,
un dia ple d’històries:
somniades o reals;
escriu amb alegria una diada especial.”

POEMA PARA UNA ESTRELLA

2010-02-26T01:04:00.000-08:00

La amistad necesita
de pasos lentos de tiempo,
para construir y levantar
puentes inquebrantables
que unen más allá
de la presencia física y corporal.
Lazos fuertes envueltos de cariño y amistad.

No escribiremos a la luz tu nombre
porque tienes la luz
de las estrellas que iluminan el firmamento.

Para nosotras, tus amigas y tus amigos,
tu eres y serás nuestro lucero.
Tú, que has estado aquí, en este lugar y momento
dándonos ese toque de paz sosegada,
de dulzura previsible y palpable,
como una amiga fiel y leal.

Queremos que sepas que no te vas,
que sólo cambias de lugar.
Tú, que has sabido hacer de lo pequeño grandeza
y de la grandeza la bondad
de tu saber y de tu quehacer.

Queremos que recuerdes siempre que no te vas,
que sólo cambias de lugar
y que quedará siempre la claridad
con la que has iluminado este lugar.

Años compartidos y con ellos
hechos, y momentos para rememorar:
campañas, fichas, teléfonos,
datos, ordenadores, recuentos,
propagandas, altas y bajas, celebraciones,
fiestas y Nadal.
Y tu siempre brillante
desde el compromiso y la responsabilidad.

Queremos decirte que no te vas
que sólo cambias de lugar.

Has trabajado desde el silencio y con acierto,
siempre cauta y discreta,
eficaz y competente,
por eso hoy te requieren
más allá de este lugar.

Sentimiento e ideología
vestidos con el rojo de la libertad
abanderan la senda por donde vas.

Recuerda siempre que no te vas,
que sólo cambias de lugar y
que en nuestro corazón siempre estarás.

Te queremos amiga Estrella, no nos olvides.

Amigos, Amigas, Compañeros y Compañeras
Agrupació PSC de Badalona

Poema realizado por: Espe, Herminia y Mari Carmen

POEMA PER UN AMIC

2010-02-18T05:16:00.000-08:00

Som el Cipriano i el Quimet,
el Xavi i l’Alex,
la Marta i la Mari Carmen.
Dotze braços oberts que volem estrènyer-te
en aquesta data especial.

Dotze mans obertes,
sis cors que bateguen,
sis ponts aixecats,
envers la teva persona.

Felicitat infinita
en la festa del teu aniversari.

Avui et desitgem.
Un desig només, un desig: que siguis molt feliç.

Sona aquell rellotge,
que ha traspassat una part del temps.
Les canes voregen
els vells cabells
i recordes que fa temps
una tarda, una nit
dotze mans obertes
sis cors enlairats
t’abraçaven amb l’estimació joiosa
d'aquesta amistat compartida i compromesa.

REPASSEM EL TEMPS, AMIC...

2010-02-18T05:12:00.000-08:00

Repassem el temps, amic,
aquell que va passar;
aquells hores, minuts i segons que van transcórrer lleugers
quan estaven a prop
l’un de l’altre.
Et recordo entre papers,
llibres i cartes.
Et veig carregat de feina
sempre àgil i inquiet,
a la fuga de nous interrogants.
Amic, han passat els dies,
i els anys han anat caient
com fina pluja d’estiu,
damunt les remembrances del passat.
Miro el calendari, amic,
aquell que marca un dia encerclat,
aquell que em recorda una data especial.

Feliç Aniversari Amic!

POEMA NADAL 2009

2010-01-20T02:49:00.000-08:00

Obre les finestres. Arriba Nadal.
Vestit de blanc i de vermell
d’esperança i d’il·lusió.
A l’apropar-se a mi
sento un altre any,
la força dels records,
els moments compartits,
el sabor de l’amistat,
la tendresa i l’estimació
d’un nou Nadal.

FESTA DE LA ROSA A GAVÀ

2009-12-21T04:10:00.001-08:00

Diumenge de setembre,
l’autocar vermell s’apropa
a la parada de Pep Ventura.

Fa sol als carrers de Badalona.
La ciutat encara no ha abandonat la calor.
Sigil·losament,
es va colant el despertar de la tardor.
A prop de l’autocar el Quimet,
amb els ulls plens d’il·lusió i els queviures silenciosos
esperen la seva posició.

Mans i col.laboració,
per un diumenge de Festa i de Roses.

Pugen a l’autocar,
joves amb cara de goig,
dones amb somnis de llibertat
i homes amb grans ideals.

Un matí de festa,
un dia per compartir
sentiments i socialisme
sota el verd de la Pineda de Gavà.

Badalona, 29 de setembre de 2009

QUART POEMA DE DESEMBRE

2009-12-14T05:56:00.000-08:00

Amb una espelma petita
il·lumino una part de mi que no coneixes,
el nadó que he alimentat de tu
en els meus pensaments.

T’he inventat i reinventat cada dia
durant set llargs mesos;
amb el fred i la calor
amb paciència i amb un urgència,
des de la soledat
i des de la companyia
amb imatges i amb paraules.

I t’he vist de prompte
creuar un carrer
aturar-te en un semàfor
davant el mirall d’una botiga.
Eres tu.

El destí que fa les seves tirades
ens va presentar una tarda de primavera.
Després la mateix roda ens va separar
però em vaig quedar prenyada de tu
i encara continuen naixen paraules
que invento i reinvento
en la part que no coneixes de mi.

SEGON POEMA DE DESEMBRE

2009-12-09T04:59:00.000-08:00

Crec que la nostra amistat
ha estat un thriller de caràcter misteriós,
planejant totes les intrigues.

Hem arribat a tocar portes tancades,
hem recorregut passadissos secrets,
hem plantejat difícils interrogants,
hem experimentat la por dels silencis,
amb el pes de totes les hores i de tots els dies;
envoltants per llarguíssimes llunyanies.

Com inventors d’aquesta posta en escena,
hem creat mil i una imatge,
en blanc i negre i en color,
en dies de gala o en dies de dol.
Hem inventat sopars inexistents
on mantenien converses animades
i hem rigut i hem ballat
i hem parlat i hem somniat
abans que la imatge desaparegués
de la nostra memòria i del nostre pensament.

Hem fet històries, invencions
que han engrandit la nostra amistat.
El thriller d’aquesta companyia
ha estat un misteri ocult entre els nostres convidats.
I hem sabut construir amb afany i destresa
la tela d’una llegenda blava,
que sempre ens acompanyarà
quan alguna nit imperi un silenci abismal.

PRIMER POEMA DE DESEMBRE

2009-12-04T05:17:00.001-08:00

En l’embrollada xarxa neuronal
vaig elaborar una història plena de paraules.
No hi ha secrets en l’amistat
reconstruïda des de la memòria.

Mai no vaig pensar que seria un jardí
tan ple de paraules belles.
Vaig projectar un jardí amb aroma
de lavanda, gessamí i roses
una altra manera de provocar-te.

Escrit des de l’est mirant cap el nord.
I oloro platges de naturalesa idíl·lica,
I miro boscos de vegetació desbordada.
I des de la foscor de la nit
i des del silenci de tots els sorolls
em pregunto: quan tornaràs?

El perfum del jardí
traspassa tots els llindars,
nord, sud, est i oest.
Que bé has recollit, amic, estimat
tantes paraules llançades a la vora del mar.

El temps, la memòria,
continuen omplint-me de tu.
La paraula, el record,
continuen omplint-me de tu.
Quan tornaràs?

2009-11-16T04:58:00.000-08:00

"Petites i rodones, allargades i sonores. Totes parlen en el món de la paraula".

Aquí en l’ordinador,
una pantalla, un ratolí, un teclat;
tot possibilitat, o...,
quan miro.

Em recordo: “Àngel”
O. de què: de l’artesà.

Aquell Àngel que va posar
en peu la creació.

Aquell Àngel que va mirar
la paraula viva.

Aquell Àngel que va inventar
la imaginació com univers.

Aquell Àngel que va donar llum
amb el foc del seu or i del seu cor.

Sense camí. Avui, demà, ahir.

La pantalla s’ha obert i
del teclat volen lletres i
que volen fugir, que volen volar!

Passió, ser, mar. Set d’Infinit.

I miro,
i continua no havent ningú,
no està, no està.

I no hi ha vaixell
que em porti a l’altra vorada.

Viure. Si.
Puc.
Dec.
Recordar.
Tot existeix a la imaginació.
Pantalla que parla a l’artesà.

I miro.

SEGON POEMA D'OCTUBRE

2009-10-09T04:54:00.001-07:00

Quan aparegui la lluna
i comenci la intimitat de la nit
ressorgirà el moment màgic
que em parli de tu.
Al cor canta un ocell desconegut.
El sistema circulatori del cor
bombeja totes les arteries.
Un àngel dorm,
I la fragilitat de les ales
acarona la fredor d’un somni blau.
Les nits d’octubre,
transformen el paisatge nocturn
amb mirades innocents que em parlen de tu.

PRIMER POEMA D'OCTUBRE

2009-10-07T05:30:00.001-07:00

Quan arribi octubre,
obriré la finestra tancada,
deixaré escapar un sospir,
i miraré la llum encegadora
de la lluna plena.
Recordaré la tebior de la pell
en aquelles hores incertes
despullades de temps i de sons;
com sonava la vella cançó
amb veu de nostàlgia idealitzada.
Els gots plens de petons i carícies
i la veritat dels sentiments
vessant des de la profunditat
de les nostres boques enamorades.
Vics la tardor
dels nous dies,
amb la presència intacta
d’aquell antic passat.

SISÈ POEMA DE SETEMBRE

2009-09-18T04:28:00.001-07:00

Rellisquen les mans
pels pits freds i despullats;
la calor dels dits
segresta el tacte de la pell.

Allà on tot és fosc,
el goig i el plaer
s’amaguen i es troben,
en un joc de carícies desbordades.

Mirades plenes,
davant el plaer
de cossos tremolosos.

La temptació, el desig,
lloc de trobada
d’una nit de tardor.
Setembre, el mes,
on les mans i els llavis
tenen el sabor de la vida i la passió.

CINQUÈ POEMA DE SETEMBRE

2009-09-10T05:01:00.000-07:00

Carrer buit, silenci,
que travessa la ciutat.
En la vorera somniadora
s’aixeca la presencia desitjada.
Apareix un home sense nom,
rostre que es barreja amb algú;
fruit de records passats.

Hi ha dies en calma, tranquils,
que em porten a passejar per la ciutat,
recórrer els seus laberints
i entre cantonades deixar sorgir
la presència imaginada.

Callada, l’ombra,
m’acompanya.

Potser,
per això,
m’agrada passejar, silenci,
algú camina al meu costat;
ombra humanitzada feta matèria.
I la meva solitud
despullada de mirades, desapareix.
Persegueixo un home viu,
detingut dins la memòria del temps.

No puc tocar-lo,
ni besar-lo,
només passejar al seu costat,
una tarda de setembre.

QUART POEMA DE SETEMBRE

2009-09-10T02:50:00.000-07:00

Paper doblegat,
un nom abrigat,
una història mig escrita.
Una taca de tinta blava
rodola pel full llançat.
La dissolució de les lletres,
la història no narrada
ofegada pel mar blau
de la tinta escampada.
Paperera buida de somnis.
Setembre llança el llapis
damunt lletres oblidades.

TERCER POEMA DE SETEMBRE

2009-09-04T04:41:00.000-07:00

Dorm l’àngel, dorm.
Totes les ones mullen
els seus cabells escampats
els seus ulls tancats;
la sorra es barreja amb somnis de colors.

S’apropa el mar, s’apropa.
Soroll de mar,
sabor d’amor.
Àngel o sirena.

L’acarona el mar, l’acarona.
Suavitat d’escuma blanca
que embolcalla tota fantasia.

SEGON POEMA DE SETEMBRE

2009-09-02T00:51:00.001-07:00

Penso en tu i la mà d’un àngel
neteja el cel de blau,
convertint-lo en el mirall
des d’on poder mirar-te.

Veig la teva mirada
silenciosa des de l’eternitat
i puc seguir la distància
de la terra fins la teva estrella.

Rumio allò que vull llançar-te
des de la terra,
plantada com un arbre
amb els peus traspassant totes les arrels,
en un dia de setembre,
si existeix l’eternitat
sempre existirem tu i jo.

PRIMER POEMA DE SETEMBRE

2009-09-01T04:03:00.001-07:00

Arriba setembre i agafo una paraula. Les mans tasten el paper callat,
i abandonat durant els dies d’estiu.

Observo els primers núvols i assaboreixo el teu nom.
Sonen notes, tons, vibracions i melodies,
ballen en l’aire,
deixant llamps sonors
que converteixen la foscor en llum.

El so de la teva veu, la permanent veu,
hèlice en moviment d’inspiracions continuades.

La creació sempre a punt per volar.

NO IMPORTA

2009-07-30T02:15:00.000-07:00

No importa si m’equivoco molt o poc,
les paraules sempre m’han obert camí
i han estat amigues de companyia
que han acollit la meva fantasia.

La il·lusió d’una petita creació,
el naixement d’una idea,
m’han ajudat a continuar endavant,
i tanta alienació m’ha tornat boixa d’emoció.

Jo sé que les paraules no arriben enlloc,
resten tancades dins del blanc paper
i només quan arriba la nit
surten des del món de les ombres
per endinsar-se dins de la meva realitat.
Llavors obro els ulls,
agafo un llapis
i escric que la teva mirada no envelleix
i veig com de cop tots els dubtes
que m’acompanyen i que m’han acompanyat
al llarg del temps,
desapareixen en el llindar de la nit.

No importa si m’he equivocat poc o molt
perquè amb cada errada,
una idea nova ha nascut.

Què importa si m’he equivocat.

EL RELLOTGE

2009-07-28T02:46:00.001-07:00

El rellotge passa l’hora,
nous segons i minuts
despleguen la seva existència.
Indicadors de vida
que assenyalen un principi i un final.

Tic-Tac-Tic-Tac-Tic-Tac.

Temps lineal;
color d’hores incertes.

El pas del temps envelleix
cadascun dels minuts viscuts.
Les hores transcorregudes,
s’acomiaden de tots els instants.
Quan a la nit el rellotge dóna les dotze
la desolació d’un record
m’oprimeix el cor d’enyorança i dol.

Tic-Tac-Tic-Tac-Tic-Tac.

EL CAMÍ

2009-07-24T03:38:00.001-07:00

Em fico als meus pensaments.
Quan el món és silenci
de veu i sorolls,
llavors apareixes tu,
sorgint del no-res.
Em mires als ulls
m’agafes de la mà,
amb divina tendresa.
I ens endinsem en una llarga nit d’amor desbordada.
Amb l’aurora,
tornen els sons i les paraules.
Desapareixes,
els ulls resten tancats,
les mans buides.
Em desperto,
á primera hora del matí;
el cel és blau
i et contemplo allunyar-te en busca del teu camí.

ESTIC SOLA

2009-07-21T04:19:00.000-07:00

Estic sola. Per continuar escrivint,
t’anomeno, et parlo
i el teu nom
es fa matèria.

Passen els anys
i continuo cercant-te en tots els ulls,
no em dono per vençuda;
continuo esperant alguna senyal
algun silenci que em parli de tu.

Es poblen els llavis
del record i del sabor d’un bes.

Penso en les teves paraules,
el tren que passa
un cop, una vegada a la vida,
a la meva vida
el teu vagó ple d’aquí i ara.

Amb els ulls de present
continuo mirant el passat
i la teva imatge rememorada
m’estreny en la mà,
és l’ombra que habita
el meu camí de núvols blaus.

Soledat, llibertat.
Estic sola.
Soledat per recordar-te.
Llibertat per crear-te.

Les teves empremtes
d’ahir, d’avui i de demà
omplen els fulls de mots i d’invenció.

No vull renunciar a la teva existència.
Per continuar composant
necessito de tu,
d’aquesta inspiració delirant,
de la llum que sempre hi haurà
darrera de qualsevol finestra.

A l’altre costat del ventalló
continuaré escoltant les teves passes a la nit,
des de la soledat del pensament
i des de la llibertat del sentiment.

Estic sola.

RECORDS DE JUNY

2009-07-15T05:45:00.002-07:00

A nit, Àngel
va aflorar el record de la primera trobada.
L’aroma del cafè
una tarda de juny,
plena d’intriga i misteri.

Com series tu? Com seria jo?

I vas aparèixer tu
segur i decidit.
I allà estava jo
insegura i temorosa.

Llavors les nostres veus
es van convertir en cos,
i les paraules en imatges vives,
de dos desconeguts.
Estaves tan a prop de mi
que vaig sentir por.
Por de por, por de mi mateixa,
de les meves impressions,
de les meves sensacions.
I vaig fer-te gran, molt gran.

Com eres tu. Com era jo.

Sorgeixen records com aquest o d’altres,
benintencionats,
que cohabiten amb dubtes i incerteses.
Tot això ho saps, Àngel,
creador del meu record etern,
viu i en moviment.

Només jo miro i repasso
cadascun dels breus instants
que em vas regalar.

Més d’una vegada,
a qualsevol hora,
es presenta un d’aquests records enyorats,
i em desvetllo en l’obscuritat de la nit
pensant en cafès i en tardes caloroses de juny.

Badalona, 15 de juliol de 2009

LLENÇOL DE PASSIÓ

2009-07-15T05:45:00.001-07:00

Llençols
que cobreixen cossos
que protegeixen somnis de nit
de seda i ras.

A fora la nit enllumena el llit dels amants
que dormen abraçats sota la roba de lluna;
cossos entrellaçats d’anada i tornada
propers a l’abisme dels comiats.

El silenci de la pell es barreja
amb la mirada estel·lar
que observa des del cel
el moviment rítmic
de respiracions enamorades.

Un gest que desperta,
un fresc inesperat.
La mà damunt l’esquena
trencant el silenci dels fràgils amants.

El llençol rodola
del cos al sòl.
La nuesa dels cossos
parla d’un nou descobriment
vestit d’ardor i de passió.

Badalona, 14 de juliol de 2009

ET BUSCO I NO ET TROBO

2009-07-07T01:24:00.001-07:00

Et busco pel carrer
a través d’una mirada;

et busco en les xarxes d’Internet
des del facebook al tuenti;

et busco en llocs de passat
que porten el teu record.

Et busco i no et trobo,
només et trobo:
en la paraula,
en el full en blanc,
en el poema inventat
en l’historia pensada.

La paraula com principal protagonista
dins el saló de la meva imaginació,
on les finestres obertes
evoquen el teu nom i el teu ésser;
el repte d’una intel·ligència creadora
provocadora de perpetues curiositats .

ULLS DE PRIMAVERA

2009-06-30T03:56:00.000-07:00

Un bocí de primavera
un camí per investigar una mirada,
la d’un ulls,
negres, negres, negres.

El temps es presenta com un amic allunyat
però en el dessabor de la quotidianitat
la presencia, constant del sol, m’avisa de tu.
Rei, rei, rei.

Avui primavera sento el perill de l’estiu
la llum dels raigs de sol,
la calor ofegant
que xopa la finestra de les veus enlairades,
que amb la seva musicalitat
cala sobre els ulls puixants i alegres de la primavera.

LA GRUTA FOSCA

2009-06-29T02:54:00.000-07:00

Em llepes els llavis
amb la teva llengua de foc,
un esgarrifament neuronal
passeja pel meu cos despullat.

Pirata sense món
enxarxa les teves mans
entre els meus cabells despintats,
i mossega el meu cos
amb l’instint ferotge dels taurons.

Fiqués les teves mans
dins la meva intimitat
despertant els sentits adormits,
il·luminant el camí de la gruta.

Pirata sense nom
submergeix-te en aquest oceà
d’aigües embravides.
Llança l’arpó de la vida
penetrant de llum,
la foscor de la mort.

L'ALCOVA SECRETA

2009-06-22T01:11:00.000-07:00

Esgarrapes la meva pell
deixant empremtes de record.
El cos tremola sencer
des de la terra al cel.
La meva intimitat s’omple
de carícies i plaer,
i l’alcova dels somnis
acull el rumor de l’amor secret.
Esgarrapes la meva pell
deixant mossegades de tu,
plaer suculent
de vida i de mort.
Tanco amb claus impossibles
el gaudiment secret
d’un amor fet de paraula i de temps.

BADALONA CAMINA

2009-06-18T04:28:00.000-07:00

Construint el camí de les esteles
torno a la ciutat.

Obro la finestra.
La ciutat té el seu propi batejar i és blau.

És una ciutat que creix entre palmeres,
contemplant el mediterrani a la vora,
calmant ones embravides
i mirant el tren passar.

Bordejant barris i camins,
camina de mica en mica
per on passegen els ancians,
una mica més de presa
per on els joves se seuen a amar
pels parcs de rialles i plors de petits i infants.

Una ciutat plena de vent i de brisa
de maragda i de mar.

EL PEIX DE L'AMOR

2009-06-16T01:15:00.000-07:00

En la piscina del meu cor
el teu record flota
dins l’aigua tranquil·la;
ombra blava enlairada,
sota el trampolí de la lluna nova.

Nedes entre els meus somnis
de braça, d’esquena i de papallona.
Deixant xopats els records
de la meva memòria.

Peix d’escames brillants,
animal aquàtic i silenciós,
escolto la teva boca
respirant paraules mullades.

Nit d’estiu,
enllumenada per la lluna nova,
nedo entre aigües imaginàries,
sentint el fred de les escames
esmunyint-se pels plecs de la meva pell.

ULLS DE FOC

2009-06-11T01:28:00.000-07:00

ULLS DE FOC

Fa temps que visc en una realitat virtual.
Una realitat virtual encesa pel
somriure d’un àngel.
És el pensament d’un home que
recordo des de la distància.
En secret porto el seu alè
d’una punta del dia fins el final de la nit.
En el meu record estan impresos els
ulls de foc que van cremar la meva ànima.
Ningú sap que ell alimenta
la meva foguera literària.

Tot per ell...

DESPULLADA

2009-05-18T04:32:00.000-07:00

Em despullo del cos
per vestir-me d’ànima blava
en un món reservat
que només ell i jo coneixem.

I sento cada vegada amb més força
la necessitat de despullar-me, de despullar-lo
de donar-me completament amb ell,
amb una fúria instintiva i despiadada,
que m’empeny a escriure
la història dels amants oposats.

Escriure per crear-lo, per transformar-lo,
per delinear el perfil de la seva mirada,
el somriure dels seus llavis,
la força poderosa del seu cor;
escriure per donar sentit als dies,
per despullar-me de l’enyorança i de l’oblit
per reinventar-me i reinventar-lo altra vegada
de sol, de mar i de blau
i cobrir-me d’aquell estrany ímpetu
que viu allotjat a la meva pell.

NOTA DE SILENCI

2009-05-12T04:03:00.000-07:00

No puc portar-me res de tu
perquè no en tinc res de tu
ni tan sols una confirmació
de la teva existència.

Plena d’equivocacions
he anat saltant de nom en nom
cercant-te entre la gent.

Mai has comprès
que la nota dels teus silencis
m’han insuflat
de vida i de creació,
material invencible
per entreteixir melodies
que ressonen a tu.

AMIGUES ETERNES

2009-05-06T05:13:00.000-07:00

La llum es va convertir en foscor,
la salut en malaltia,
la paraula en silenci.

I malgrat totes les dificultats,
la paraula ressorgeix de l’abisme
com au fènix.

I torno a escriure
lletres vives i belles.
Paraules. Mots.
Amigues eternes.

TOCAR EL CEL

2009-05-05T06:03:00.001-07:00

Penso
sobre les cartes escrites
a un àngel
la lletra polida
dia darrera dia
un poema
un compte
acarono el paper
amb la suavitat dels dits
un poema
un compte
la fantasia que embolcalla els dies
és una carícia
de mots gramaticals.

què inventaré demà?

qui viu en aquesta fantasia?

què àngel es crea
quan es toca
amb la mà
el cel?

NO PUC OBLIDAR-TE

2009-04-02T05:29:00.003-07:00

La meva ment es resisteix a oblidar-te,
s’aferra als records,
s’aferma al teu nom d’àngel,
i s’oblida de la distància que ens separa.

No puc oblidar-te. Aquesta és la veritat.

Recordo la delicadesa de les teves mans,
la teva conversa a través del telèfon,
la teva paraula darrera la pantalla,
la sensació d’aventura en cada nou dia.

T’enyoro amb fúria deslligada,
i sé i sempre he sabut
que no vindràs
que mai tornaràs.

Malgrat la ferma realitat,
t’amago i et cuido en la memòria,
i entre les lletres estimades dels meus escrits,
- llançades com flors irradiants damunt un prat verd-
invento paradisos plens de paraules murmurades.

Sospiro amb fúria deslligada
i somnio que els mots arriben allà on ets,
i sé que aquesta set de tu
només puc satisfer-la
amb conversacions enlairades
i secrets xifrats.

LA PRIMAVERA

2009-04-02T01:11:00.000-07:00

Ja està aquí la primavera,
sonant com una dolça melodia,
sorgint de la terra
flors de vida,
naturalesa viva.

Ballen gotes d’aigua
damunt flors callades.
Raig de sol,
raig de primavera.
Mirada infinita,
essència bella.

Una dona dansa
el ball de la primavera.
Una papallona blanca
allunya dies efímers.
Estació sorollosa
de llums i de colors.

Ja està aquí la primavera.

ARA SENTO

2009-04-01T01:58:00.001-07:00

T’has ficat dins meu
com una troballa que desperta
la curiositat més amagada,
com un jeroglífic enigmàtic
que cerca ser descobert.

Has parlat i la teva paraula,
ha encès les estrelles
de la nit apagada.

Ara sento com camines
a la vora,
els camins estrets i travessós
ara són amples i plans.
Ara sento com els llavis
remoregen les orelles
i dins la imaginació neix
la claror d’un nou dia,
amb aroma de somni
i sabor de melodia.

L'ESQUERDA

2009-04-01T01:03:00.001-07:00

S’obre l’esquerda,
els amants neguitosos
miren més enllà
de les paraules pronunciades;
les mans s’apropen de lluny,
la distancia s’hi imposa,
els cors s’arronsen,
i les llàgrimes amants
rellisquen pel fons
de la pell esquerdada.

SENSE TU

2009-03-31T06:04:00.001-07:00

Em recordo
de tu,
i no en tinc prou
amb els teus ulls,
amb la teva veu.
Em sedueix
aquest joc de paraules
vives,
inquietes,
juganeres.
Recordo el teu somriure
i, desitjo,
tornar a veure’t
amb l’alegria neguitosa
de la primera trobada
de la primera paraula viva.

ALTA TEMPERATURA

2009-03-10T06:49:00.001-07:00

Amb els dits
recorro la teva cara
toco les teves galtes
i rellisco pels teus llavis.

Em cremen els dits,
el teu contacte és foc ardent.
Alta temperatura,
que apuja el meu cos,
de batecs i esgarrifances.

És el llenguatge secret
del contacte i de l’amor.
Darrera l’obscuritat de l’habitació
parla la nuesa de cossos entrellaçats.

SÓC DONA

2009-03-05T03:11:00.000-08:00

Sóc dona

Sóc un gra de sorra
petit a l’univers.

Sóc un soroll de riu
que rellisca per l’aigua del cim.

Sóc un cant de fulles,
d’arbres enamorats.

Sóc l’ocell lleuger
que bat les ales al cel.

Sóc pit de dona
fet de terra i univers.

LA CRISI

2009-03-04T02:23:00.001-08:00

Aquest matí d’aromàtic cafè
unes lletres congelades
inunden els ulls
amb la crisi monetària.

Diuen els diaris
Quan durarà la crisi?
Haurem d’estalviar?

Diuen els diaris,
els petits grans estalvis;
el finançament dels contractes;
els nous convenis;
la baixada de les cotitzacions.

Noticies narrades
en pàgines senars.

HI HA

2009-02-27T04:49:00.001-08:00

Hi ha

Hi ha ulls que no es veuen
Hi ha mans que no es toquen
Hi ha llavis que no es besen
Hi ha paraules que no es diuen

Però

Hi ha

Ulls solidaris
Mans acollidores
Llavis oberts
Paraules voladores
que volen lleugeres amb el vent,
que creixen i es reprodueixen.
Paraules estimades
que transporten
aromes de som i d’amistat

ALTRE TEMPS

2009-02-25T05:25:00.000-08:00

Altre temps

Va dir poesia
i els llavis
es van mullar d’amor.

Va dir també demà
amb els ulls plens de futur
i va sentir emocions
estrenyent el seu cor,
artèries movent-se
per un trajecte desconegut.

Soledat, silenci,
paraules amigues
dins del full blanc del poeta.
Paraules portadores
de somnis conqueridors.

Sap que és convenient
aprendre a viure en soledat,
des del silenci,
des d’altre temps,
des d’altra edat.

L’edat de l’amor
el temps de la primavera
memòria de felicitat passatgera.

EL MAR ES BELLUGA

2009-02-24T05:30:00.000-08:00

La primavera és el temps de la remembrança.

Arriben els vaixells al port,
allà on suren els somnis i els desitjos,
com vela enlairada,
on la llibertat
és la rosa de totes les essències
i l’onada més maca es balanceja en el mar.

L’estiu és el temps de la mirada viva.

I el mar es belluga.
Jo cerco una imatge entre les ones,
aquest món invisible als ulls,
que amaga un secret un instant,
només un instant
d’ones i records.

SOMNI DE NIT

2009-02-19T01:33:00.000-08:00

Sé que els somnis es compleixen
he vist un somni, he acaronat un somni.

Badalona continua enlairant-se.
La seva gent fa camí.

Passen les estacions i els anys,
nous projectes i noves realitats
deixaran senyals de present i de futur.

La llum blava del mar,
els estius vius a la vora.
Caminen un cos i una ombra
per la platja solitària,
com un somni real
transparent, net i clar,
que sap on va.

Somnis, creacions d’amor i de vida,
ve una ona i els esborra
i una mà els torna a engendrar.

Al llindar de la nit,
quan obscureix,
cerco un somni.
I el llit és converteix en un llençol
on pintar somnis de ciutat.
Acoloreixo places despintades,
encenc fanals apagats,
i ballo amb palmeres enamorades.

Amic, Amiga,
la nit és el temps dels somnis,
és temps d’innovació.

I Badalona continua progressant.
Observo la seva singularitat,
una ciutat visible en els ulls de la seva gent;
una ciutat que recull en la seva biografia,
la realitat i els somnis
de tots els ciutadans,
de totes les ciutadanes.

Ho sé,
he vist un somni,
amo un somni,
és el meu somni: Badalona

LA VERITAT

2009-02-19T00:39:00.000-08:00

I recordo en la meva pell la mirada
d’hores fosques, al voltant
la mirada d’algú silenciós
semblava saber la veritat.

RECORDO

2008-11-13T04:13:00.000-08:00

L’ordinador que em van regalar un Nadal.

Recordo
tenia un ratolí petit i blanc
era màgic fer-lo córrer per la finestra virtual
i veure que en algun moment
em trobaria amb un àngel amb llampecs clars.

M’amagava de tothom
esperant en la intimitat
encendre’l i trobar-lo.

Recordo
l’àngel que vivia al meu ordinador.

Badalona, 13 de novembre de 2008

CARTES D'AMOR

2008-11-10T01:21:00.000-08:00

(L’hivern és el temps de la nostàlgia,
cobreix amb la manta els records).

Les sento arribar
cada dia
una a una
plenes de paraules.

Arriben ben adreçades,
(no es perden a ningú racó
a ninguna cantonada),
a la correcta direcció,
la que uneix carrers del nord
i carrers de l’est.

Venen carregades
com si fossin Santa Claus
de joguines
de vius desitjos
de somnis blaus i fantasies enlairades.

Les sento arribar
sigil·losament
són cartes d’amor
són paraules vives.

EL GUIA

2008-11-07T05:09:00.000-08:00

Si jo t’escrigués, la meva paraula et donaria
a la mirada, rotonda i segura.
T’escric i la meva lletra es confia
en aquest parlar incert d’hores cegues.

Et torno a cridar
cada dia, cada instant.
T’espero amb les mans obertes.
Véns de lluny, de camins marins;
puntual acudeixes a la meva invocació.

Amiga d’un destí desconegut,
recorro els passadissos d’un cel infinit
cercant l’adreça de l’àngel etern.
Núvols vaporosos s’apropen a mi
per despitar-me del camí que he de seguir.

Sempre per ventura l’atzar s’apodera de mi
i Déu m’espera per guiar-me fins a ell: l’àngel etern.

Badalona, 7 de novembre de 2008

POEMA

2008-11-05T03:30:00.001-08:00

“A vegades una veu reconeguda,
una aroma càlida, una estranya
melodia, un to acord,
un contacte que lliga,
com virtualitats invisibles
els nostres dits escriuen
i em sembla que és
la paraula estimada”.

PARAULES VIATGERES

2008-10-15T05:12:00.001-07:00

Si les paraules surten de l’ordinador,
si són capaces de saltar barreres,
si són capaces nedar l’Atlàntic,
deixa que entrin mullades,
per la teva finestra,
- paraules de vida,
paraules de mar,
paraules d’amor-
Deixa que s’eixuguin amb calor,
que descansin relaxades al teu far,
que dormin abrigades al teu llit
i deixa que no defalleixin
d’aquest viatge esgotador.

ÀNGEL DE DIA, ÀNGEL DE NIT

2008-10-13T04:10:00.000-07:00

Àngel de dia, Àngel de nit,
fes que miri el meu rostre
aquell que no va voler contemplar.

Que els seus ulls negres
em cerquin entre les bombetes
per darrera les palmeres.

Que vingui en silenci
abans que el sol il·lumini la carpa.

Si vol amagar-se,
fes que la lluna li cobra de nit
i passi desapercebut
entre la pell de la gent.

Si vol apropar-se
fes que la lluna li cobra de dia
i lluï clar
entre la pell de la gent.

Àngel de dia, Àngel de nit
fes que soni la música,
que ballin totes les fantasies
i que duri la màgia a la carpa
dels somnis celestials.

EL FAR

2008-10-10T03:07:00.001-07:00

Perdóname por ir así
Buscándote tan torpemente...
Pedro Salinas

El far

Des d’un far, miro el mar
i la penombra de la seva foscor,
nostàlgia de tu.
Mar dels meus ulls
full en blanc d’una nit tancada

En altra ciutat
viu la seva mirada, el seu silenci,
a vegades veu escrita
a vegades veu callada.

MIL MANERES D'ESTIMAR

2008-10-03T01:27:00.000-07:00

Mil maneres d’estimar

Invento paraules de mil maneres,
del dret o del revés
encadenades o separades
poètiques o abstractes
lineals o embolicades.
Paraules senzilles i tendres
com diu una cançó.

Des de l’incertesa i la soledat
escric paraules de mil maneres,
al transcurs d’un temps passat
que amb desobediència van creant
la imatge d’un déu omnipotent
que viu darrera aquest mirall trencat.

Invento paraules de mil maneres.

ELS TEUS ULLS, LA TEVA VEU

2008-10-02T04:39:00.001-07:00

Els teus ulls, la teva veu

Vaig creure que eren els teus ulls,
petits, riallers i juganers
els que s’amagaven darrera la palmera
protegits per la foscor de la nit.

Els teus ulls
llum d’un far distant.
La teva veu
ona de mar serè.

Els teus ulls com la teva veu
invisibles o abrigats
a cada moment, a cada instant,
mai s’apropen,
sempre són distancia,
mai s’escolta
sempre és silenci.

Vaig creure que era la teva veu
melodiosa, seductora i real.

TOT ÉS ARA RECORD

2008-10-01T00:10:00.001-07:00

Tot és ara record.

Camino i cerco
el teu rostre entre la gent,
mentre faig camí
el camí que només amb tu puc recórrer,
que amb tu només
es passeig i companyia
i és presència constant al costat del meu record.

Li pregunto
a la meva ombra on buscar-te.

Camino decidida pels carrers
esperant trobar l’ombra de les teves paraules.

Tot és ara record.

2008-07-30T10:27:00.000-07:00

El mar. Sempre. El sol llueix.
És l’estiu. Bella estació. L’aigua
blava. El cel, blau. Potser, un riu
amb aigua cristal·lina. Bella estació. El cel
i el sol.

És l’estiu. Llavors. Naveguem
fins l’horitzó. El vaixell en port segur.
Brúixola de navegació. Un destí.
Cap les tres de la tarda. Badalona
i el port.

És l’estiu de Badalona,
el mar, la platja,
la sorra i el vent.
Bella estació. Badalona. Sempre.

2008-07-23T03:38:00.000-07:00

Cristall d’ànima

Ressuscito la teva imatge,
els teus ulls de cristall,
les teves mans virtuals,
l’esplendor de les teves paraules.

Abandono a la nit
les cendres escampades,
les dubtes fugitives,
les resistències obsessives,
que m’allunyen de tu.

Desxifro entre línies les teves senyals,
un mot inventat,
un personatge creat,
un lloc especial.
Entenc el teu missatge: deixa’m.

Miro la pantalla blanca:
un cos angelical,
un món harmònic,
un temps infinit.
El blanc es torna mar.

Silenci vestit de fred
de blau i de gel,
de mirall trencat,
de hores mortes.
Al davant, l’horitzó. Lluny.
el silenci em recorda allò que mai he viscut.

Torno vençuda d’una recerca incessant,
demà, un altre dia, tornaré a la lluita,
i la creença guanyarà al dubte,
i l’esperança trobarà el camí
de la victòria i l’amistat.

AMISTAT LITERARIA

2008-04-30T01:07:00.000-07:00

L'AMOR ESCRIT

2008-04-17T04:12:00.000-07:00

És l’amor el que escriu:
em demana no interrompre la seva inspiració,
la mateixa que s’expressa en aquest full,
la mateixa que ordena el pensament,
la que apareix en hores baixes,
en el silenci,
en la nit.

És un amor que camina a poc a poc,
sense saber el final de la seva trajectòria,
coneixent només un començament inesperat
amb el record primer
amb els ulls de la sorpresa
amb l’alegria i el somriure d’una trobada
que ell va transmutant en alquímia apassionada.

I el pensament, entusiasta confident,
entrellaça des del silenci
lletres i paraules,
signes i mots.
I agafa el seu llapis i escriu
a l’incessant devenir de la vida.

Surten ara les paraules. Les seves lletres
que enreden i parlen:
concretes i palpables
que miren i escolten:
atentes i discretes.
Quanta màgia
neix d’una creació literària.

Badalona, 17 d’abril de 2008

2008-04-16T08:47:00.000-07:00

ESCOLTAR LA TEVA VEU

2008-04-14T00:39:00.000-07:00

Em va semblar
que era la teva veu,
enèrgica i poderosa,
i em vaig girar:
estava darrera meu,
enredada amb la meva ombra.

La teva veu conversa,
enmig de tots els silencis:
la teva veu i la meva ombra
caminen juntes.

Escolto la teva veu
en les coses petites,
en els detalls diaris,
en la paraula inventada,
en la mudesa desitjada.

Imagino la teva veu en la lletra petita,
de la novel·la més premiada
o més llegida:
una lectura atenta
de la teva veu en la meva mirada.

Badalona, 14 d’abril de 2008

LA TEVA PRESÈNCIA DINS L'ORDINADOR

2008-04-11T04:56:00.000-07:00

Si obro l’ordinador,
em sorprèn,
(de manera casual i divertida)
un record i una imatge.

Amb la paraula inventada,
dedicaré temps per distribuir-lo
com un llibre dins la prestatgeria:
que aquest temps atresorat sigui generós,
que busqui el passar dels anys,
que conservi el somriure de la primavera,
i escrigui amb iniciativa pròpia,
la història nascuda
aquella tarda de juny.

En què gran cor
trobaré paraules amables, lletres encisadores,
frases que retardin el temps.
En què ordinador, s’admetran
paraules plenes d’història i memòria?

Què missatge portarà
les paraules d’un somni imaginat?

Des de la pantalla parlem.
No importen les dubtes ni el temps.
Tan sols la presència del meu àngel,
d’uns ulls i d’uns llavis que criden
la paraula “amistat”

ÀNGEL

2008-04-08T01:07:00.000-07:00

Ei! Àngel,
estimat amic meu
conserva les velles cartes,
i ven a llegir aquests nous pensaments.
Infla les veles i navega per aquest conte
nascut entre la dubte i la creença,
obre aquesta finestra blava
per veure el teu nom
penjat d’un núvol despert;
esbrina els missatges amagats en les paraules
i mira com apareix un somriure
dels meus llavis tendres i vius,
aquí on s’amaga aquell petó clandestí
que guardaré per tota l’eternitat.

L'ÀNGEL DORMIT

2008-04-02T05:37:00.000-07:00

L’àngel ha despertat en un núvol,
sorgit de la tempestat.
Blau és el seu resguard en el cel,
i blanques les seves ales
lleugeres en llibertat.

Les paraules encisen a l’àngel nou,
la seva alegria s’expandeix
en moltes xarxes:
joc, misteri, invisibilitat.

Ulls fets d’or,
per veure si algú escriu
relats de mags en un conte,
per veure algú inventar una lluna
que salvi de tots els dubtes,
i desitjar que el sol aparegui
al cel de l'àngel dormit.

EL BLAU DEL BUIT

2008-04-02T05:31:00.000-07:00

L’àngel desaparegut, la dona abatuda,
el peix nedant en l’atlàntic
en la profunditat d’un vaixell de pirates.

Sempre ressalta una palmera solitària,
una senyal permanent davant l’amo
creador d’un ball d’hivern i d’estiu.
de tardor i primavera.

Escriu una jove bruixa,
mira en una pantalla,
un res blau, el blau del buit,
i és aquesta mirada en el temps
dens i pausat,
la mirada d'un record.

LA PARAULA VIVA

2008-03-31T06:00:00.000-07:00

Aquesta paraula.

Aquesta paraula està viva.

Té ulls.

Té boca.

Invisibles ulls, que sense veure’ls, et miren.

Invisibles llavis, que sense veure’ls, et parlen.

Llegeixes paraules que acaronen un nom.

Aquesta paraula està viva,

vol trobar-te en qualsevol cantonada;

ficar-se a casa teva o potser a la teva ànima;

tafanejar per les teves interioritats,

de emocions i pensaments;

provocar-te sentiments i forfollar al teu cor:

Ja arriba, ja arriba!

Una altra paraula.

DONA LLIURE

2008-03-27T10:35:00.000-07:00

DONA LLIURE,

Dones alçades
lluïu al sol i a la lluna.
Dones treballadores, dones conqueridores.

Dona
en lluita.

Dona
en pau.

Dones d'una ciutat humana i viva

Veniu,
acompanyades per un pensament clar,
font enriquidora de la vostra llibertat.

LA RECERCA

2008-03-26T06:35:00.000-07:00

E
El full, el llapis, la paraula
on la lletra es fa traç,
imperible, escrita amb tinta blava,
verbalitzada després en la lectura,
volant,
com els coloms d'un festí diürn
com l'avió que aixeca el vol.
Les lletres repetides mussiten i parlen
surten sempre del seu refugi
de la línia que el paper traça silenciosament.
I aquestes lletres cerquen un únic horitzó:
un després darrera els passos d'un àngel.