PRESÈNCIA REAL

La seva presència transforma els objectes inanimats,
en coses vives,
en ponts oberts vers l’esperança,
on les paraules adquireixen la tendresa d’un nadó.

De passada, amb la imatge efímera
d’un passat que no existeix
atrapo allò imprevisible
acollint l’alegria de la sorpresa inesperada,
però tenint cura de no lligar-me
a alguna fantasia irreal.

És bo que la seva figura alteri
l’habitació de les animes deambulants
que il•lumini amb la mirada els sorolls divergents
que acaroni amb la paraula veritat les arestes guerxes de l’ambigüitat.

El temps del record no coneix la distancia
i molt menys l’oblit.

Recordo, amb optimisme,
quan no sabia,
que el temps té el seu propi ritme
que un cicle inclou el seu final
que un dia deploraria
la manera fàcil amb la que li brolla un somriure.

Doncs no és estrany
que m’alegri al veure’l
i m’evadeixi a través dels mots
per recordar-lo
amb enyorança i estimació.

Badalona, 11 d’abril de 2013