L'HORA MÉS TRISTA

El teu record

torna en aquest moment
vestit d’hivern
en l’hora més trista,
quan el soroll es calma
i m’esgarrifo per dins.

Llavors les paraules
tornen a posar-me davant
la teva penetrant mirada
-foc que no deixa de cremar-me-
i el teu silenci poderós
m’arrastra torrencialment
dins el laberint màgic de les paraules.

Trobar-te, va ser obrir
un llibre ple d’encantaments
d’imatges, de camins, de possibilitats
que m’eleven cap el cel
o em submergeixen en el mar.

Després, escriure’t
va fer que li donés a les paraules,
ales per volar,
alots per nedar,
cames per caminar;
en aigües blaves,
en cels clars,
en carrers imaginaris,
d’amples voreres
i aroma de llessamí.

Ara en aquest moment
en l’hora més trista
escric un vers perdut,
entre els llençols blancs de la fosca nit.

Badalona, 23 de novembre de 2012