DESPULLADA

Em despullo del cos
per vestir-me d’ànima blava
en un món reservat
que només ell i jo coneixem.

I sento cada vegada amb més força
la necessitat de despullar-me, de despullar-lo
de donar-me completament amb ell,
amb una fúria instintiva i despiadada,
que m’empeny a escriure
la història dels amants oposats.

Escriure per crear-lo, per transformar-lo,
per delinear el perfil de la seva mirada,
el somriure dels seus llavis,
la força poderosa del seu cor;
escriure per donar sentit als dies,
per despullar-me de l’enyorança i de l’oblit
per reinventar-me i reinventar-lo altra vegada
de sol, de mar i de blau
i cobrir-me d’aquell estrany ímpetu
que viu allotjat a la meva pell.

NOTA DE SILENCI

No puc portar-me res de tu
perquè no en tinc res de tu
ni tan sols una confirmació
de la teva existència.

Plena d’equivocacions
he anat saltant de nom en nom
cercant-te entre la gent.

Mai has comprès
que la nota dels teus silencis
m’han insuflat
de vida i de creació,
material invencible
per entreteixir melodies
que ressonen a tu.

AMIGUES ETERNES

La llum es va convertir en foscor,
la salut en malaltia,
la paraula en silenci.

I malgrat totes les dificultats,
la paraula ressorgeix de l’abisme
com au fènix.

I torno a escriure
lletres vives i belles.
Paraules. Mots.
Amigues eternes.

TOCAR EL CEL

Penso
sobre les cartes escrites
a un àngel
la lletra polida
dia darrera dia
un poema
un compte
acarono el paper
amb la suavitat dels dits
un poema
un compte
la fantasia que embolcalla els dies
és una carícia
de mots gramaticals.

què inventaré demà?

qui viu en aquesta fantasia?

què àngel es crea
quan es toca
amb la mà
el cel?