FESTA DE LA ROSA A GAVÀ

Diumenge de setembre,
l’autocar vermell s’apropa
a la parada de Pep Ventura.

Fa sol als carrers de Badalona.
La ciutat encara no ha abandonat la calor.
Sigil·losament,
es va colant el despertar de la tardor.
A prop de l’autocar el Quimet,
amb els ulls plens d’il·lusió i els queviures silenciosos
esperen la seva posició.

Mans i col.laboració,
per un diumenge de Festa i de Roses.

Pugen a l’autocar,
joves amb cara de goig,
dones amb somnis de llibertat
i homes amb grans ideals.

Un matí de festa,
un dia per compartir
sentiments i socialisme
sota el verd de la Pineda de Gavà.

Badalona, 29 de setembre de 2009

QUART POEMA DE DESEMBRE

Amb una espelma petita
il·lumino una part de mi que no coneixes,
el nadó que he alimentat de tu
en els meus pensaments.

T’he inventat i reinventat cada dia
durant set llargs mesos;
amb el fred i la calor
amb paciència i amb un urgència,
des de la soledat
i des de la companyia
amb imatges i amb paraules.

I t’he vist de prompte
creuar un carrer
aturar-te en un semàfor
davant el mirall d’una botiga.
Eres tu.

El destí que fa les seves tirades
ens va presentar una tarda de primavera.
Després la mateix roda ens va separar
però em vaig quedar prenyada de tu
i encara continuen naixen paraules
que invento i reinvento
en la part que no coneixes de mi.

SEGON POEMA DE DESEMBRE

Crec que la nostra amistat
ha estat un thriller de caràcter misteriós,
planejant totes les intrigues.

Hem arribat a tocar portes tancades,
hem recorregut passadissos secrets,
hem plantejat difícils interrogants,
hem experimentat la por dels silencis,
amb el pes de totes les hores i de tots els dies;
envoltants per llarguíssimes llunyanies.

Com inventors d’aquesta posta en escena,
hem creat mil i una imatge,
en blanc i negre i en color,
en dies de gala o en dies de dol.
Hem inventat sopars inexistents
on mantenien converses animades
i hem rigut i hem ballat
i hem parlat i hem somniat
abans que la imatge desaparegués
de la nostra memòria i del nostre pensament.

Hem fet històries, invencions
que han engrandit la nostra amistat.
El thriller d’aquesta companyia
ha estat un misteri ocult entre els nostres convidats.
I hem sabut construir amb afany i destresa
la tela d’una llegenda blava,
que sempre ens acompanyarà
quan alguna nit imperi un silenci abismal.

PRIMER POEMA DE DESEMBRE

En l’embrollada xarxa neuronal
vaig elaborar una història plena de paraules.
No hi ha secrets en l’amistat
reconstruïda des de la memòria.

Mai no vaig pensar que seria un jardí
tan ple de paraules belles.
Vaig projectar un jardí amb aroma
de lavanda, gessamí i roses
una altra manera de provocar-te.

Escrit des de l’est mirant cap el nord.
I oloro platges de naturalesa idíl·lica,
I miro boscos de vegetació desbordada.
I des de la foscor de la nit
i des del silenci de tots els sorolls
em pregunto: quan tornaràs?

El perfum del jardí
traspassa tots els llindars,
nord, sud, est i oest.
Que bé has recollit, amic, estimat
tantes paraules llançades a la vora del mar.

El temps, la memòria,
continuen omplint-me de tu.
La paraula, el record,
continuen omplint-me de tu.
Quan tornaràs?