CONÈIXER-TE

Conèixer-te

El teu record

retorna cada matí

en la trucada telefònica

de primera hora

i en la darrera abans de marxar.


I llavors aquest record

torna a mostrar-me

en les dades arxivades

entre fulles de paper perdudes

algun que altre retall d’ahir.


Conèixer-te va ser trobar una història,

un relat obert que emergeix sense permís.


Paraules vives, inquietes,

suspeses en l’aire de la imaginació

com una corda llarga,

que tensa els dos extrems oposats

d’aquest record que m’acompanya.


Després de conèixer-te,

els deures, les obligacions,

no tenen la mateix melodia,

ni tenen el mateix sabor

ni aroma

ni gaudeixen del plaer de la tendra carícia

i esperen impacients

una hora de follia.


Algú, en qualsevol moment,

pronunciarà el nom

i miraré el telèfon, la porta, la bústia,

esperant trobar la presència

que em rescati d’aquest

-segrest-

estranyament afligit.


Conèixer-te.



Badalona, 26 d’abril de 2012

EL TREN QUE PASSA

El tren que passa,

Mentre

tu em miraves

a través de les teves finestres oculars

grans com el sol.

El tren passava per Badalona

i el soroll de la màquina

et va impedir escoltar-me.


Tu vas somriure

amb els teus ulls de firmament

com si no existís soroll

que impedís el nostre enteniment.


Quan el tren va passar

el mar ens va sorprendre

amb les seves onades

i un petit detall

va tancar les nostres boques obertes.


No traspassem la línia ferroviària

ni tampoc l’emocional

i tu continues mirant-me amb aires d’incredulitat.



Badalona, 24 d’abril de 2012

NOU PLANETA

Nou planeta



Llegeixo les paraules,

llunes diminutes

planetes en moviment,

anells concèntrics

en l’espai de la creació.



Em perdo

en universos paral•lels

en somriures imaginats

cercant trobar

entre les lletres disperses

d’un text blavós

les darreres idees

per a un poema inventat

amb un aroma especial.



Desitjo aquesta llum matinal

que surt per damunt del silenci

amb l’únic objectiu

d’engrandir l’ànima.



M’encanten

les distàncies llunyanes

acompanyades d’eternitat

i la delicadesa de remors escampats

entre galàxies innumerables.



Tot ho embolcallo

amb síl•labes i frases

llançades imperioses

a l’espai lunar d’un paper doblegat.



Neixen constel•lacions

en cada mirada,

foguera infinita.

Neixen constel•lacions

en cada carícia

partícula errant.

Neixen paraules

dins l’aventura increïble

de veure en la teva mirada

que un nou planeta ha nascut.



Badalona, 24 d’abril de 2012

LA ROSA VERMELLA

La rosa vermella,


Obrés la porta de la imaginació,

la porta del món dels somnis,

el calaix dels records,

i olorés la rosa vermella del jardí,

la que simbolitza l’amor etern.


Acaronés els pètals tendres,

calladament desafiants,

sigil•losament guardians de secrets perduts,

en castells de sorra

en llunes refinades.


Embriagant-te amb el perfum

de la rosa vermella,

llancés al vent paraules engalonades,

que omplen la mirada

amb misteris indesxifrables,

amb trobades inesperades,

en un temps quimèric

de recerques creuades.


I la rosa vermella,

de grans ulls oberts

dibuixa el teu nom

en tots els racons del jardí

esperant que el vent

et traslladi la fragància

de totes les roses desitjades.


Per a què sempre recordis

el dia d’un Sant Jordi,

on alguna vegada

ens varem trobar dins un poema.




Badalona, 23 d’abril de 2012

L'HOME I LA CIUTAT

El sol d’abril

reflecteix en la distància

la silueta d’un home sensible

que camina segur.

Badalona canta una cançó

bonica com la de Serrat

i es balanceja en la màgia del temps detingut.

Badalona navega

en el blau del seu mar

i es vesteix d’il•lusió marinera.

En els ulls de l’home

viu una llum que espurneja

l’esforç dels grans combats.

L’home camina,

a poc a poc,

i al seu costat

la seva ideologia esquerrana.

Badalona és una ciutat plena

de possibilitats inimaginables.

En Badalona pots sentir

com la força de les empremtes,

romanes i medievals,

t’embolica amb el vel tènue dels encantaments.

Badalona és una dama embotida de futur.

Només l’home que camina en solitari

sap que en aquesta ciutat

pot sentir el pes de la història del món.

Després,

quan la ciutat dorm

l’home mira,

la plàcida mar,

les palmeres ensopides,

el tren veloç.

I des del silenci d’una Rambla callada,

sent que cada pas conté

la grandesa del desig

de la ciutat estimada.


Badalona, 23 d’abril de 2012

UNA ALTRA REALITAT

Ella somnia amb papallones

que volen per damunt del seu cap

ocupant el seu pensament

d’idees animades i acolorides.



Quan dorm

la nit desplega somnis

reals o irreals

dins un món oníric de llavis tancats.



Set del matí.

L’alarma del rellotge

la planta de cop en altra realitat.

La vertadera, diuen.

Les voreres badallen amb veus i sorolls.

El carrer ple d’habitants

ràpids i cridaners,

la converteixen en protagonista,

solitària i anònima,

d’una quotidianitat inexorable.



Però quan el cel es vesteix de nit

i l’estelles es posen la camisola,

sent com creixen les papallones.

I oblida, la realitat,

la vertadera, diuen.

I es fica en una altra realitat,

allà, on els somnis no pertanyen a ningú.


Badalona, 20 d’abril de 2012

CABELLS D'ARGENT

Cabells d’argent,

Mentre desembolico els cabells

com una nàiada delicada

penso en tu.

En les línies rectes del paper,

en les paraules ven col•locades,

en els marges oberts,

en l’ordre i en l’equilibri gramatical.

Cada cosa al seu lloc

i en cada lloc, els seus personatges.

I mentre llenego el suavitzant pels cabells mullats

es fa present la teva seriositat

la justa, només

i la teva alegria

a borbollons, sempre!

Encén l’assecador

i l’aire remena els cabells

i com una brisa fresca

s’escampa la llum dels teus ulls

serena, plàcida, propera, enginyosa...

Neta!

Els cabells ja estan pentinats

i una tristesa apareix davant el mirall

em mira desafiant

carregada d’un munt de raons

i em pregunta maliciosa

continues enyorant-lo?

Si, responc fluixet.

I veig que el teu nom

continua enxarxar-se

en els meus cabells d’argent.




Badalona, 20 d’abril de 2012

POEMA XXX

Vull mossegar el teu cos,
fort i musculós,
continuar pels teus braços,
llargs com les branques d’un arbre.
Vull arribar al teu pit,
deixatar-me amb tendresa,
i acaronar-te una estona,
fins que arribi la nit.
Vull tancar els ulls
i enxarxar les mans
en els plecs de la pell despullada.
Vull relliscar els llavis fins el melic,
envers la petita obertura,
de consciència i de desig.
I vull besar-te,
a poc a poc,
fins arribar allà,
el lloc secret.
I obrir la porta
al Déu titànic
que ens submergirà
dins els llençols mullats,
sentinelles prims,
dels crits de la passió.

Badalona, 18 d’abril de 2012

23 d'abril

A les sis de la tarda del dia 23 d’abril
passegen de la mà llibres i roses.
Hi ha festa al carrer, només
paraules i flors.
Ens veiem en una historia,
ens olorem en una rosa.

En la plaça de la vila
estands i paradetes.
Novel•les i prosa,
contes i poemes,
aventures i misteri,
romanços i tragèdies.
Ens donen ales.
Volem.
Llegim.
Imaginem.
Sortim dels límits de la ciutat.
Veiem.
Descobrim.
Estimem.

Aquest és un viatge sense tornada;
obrir una pàgina i desaparèixer.
Hi ha quelcom desconegut que ens atrapa.
I miro el títol, la coberta i el pròleg.
I sento com em crema
la curiositat del meu saltamartí literari.

Quan m’allunyo de la parada,
amb el llibre sota el braç
quelcom inexplicable,
s’apodera del meu jo
i sento que oloro totes les roses del món.


Badalona, 17 d’abril de 2012

L'ABRAÇADA

Vaig entrar en la cambra
i em vaig treure l’abric i la bufanda
ningú es va adonar compta del meu fred
de les meves mans gelades,
de la meva gèlida mirada.

No he pogut treure’m l’abric de l’enyorança
i em cobreixo amb els teus records,
de grans i de petits,
rodons i lineals,
foscos i clars,
d'ara i de passat.

Llavors la cambra
comença a caldejar-se,
les mans s’escalfen,
els ulls cremen,
i el fred es torna apassionat.

Em poso l’abric i la bufanda,
i sento els teus braços,
damunt l’esquena,
forts i gentils
i el gesto de tendresa
embolcalla l’ànima de llum i de paraula.

Badalona, 16 d’abril de 2012

COR TIC-TAC

Cor tic-tac,

La meva manera de mirar-te és senzilla.
T’apropo a mi
com si fos el primer ball de joventut
amb tendresa i por.
Quan sento tic-tac
les galtes s’escalfen i
quelcom bonic balla al meu cos.
I la veritat és que no sé més,
d’allò que em crema.
És el tic-tac de la màgica innocència,
és el tic-tac
del somriure amistós,
és el tic-tac
de la presencia inesperada,
és el tic-tac
que canta dins el meu cor.
Tic-tac-tic-tac.

VENÈCIA

La bellesa de Venècia
ens mostra carrers desconeguts,
l’aigua fosca dels canals,
la plaça de Sant Marc,
el pont dels sospirs,
les mascares de carnaval,
els ninots de fusta,
els cristalls de Murano.


La bellesa de Venècia és
el lloc on van a trobar-se
els enamorats.
On els ulls es mostren
presoners de sentiments compartits.
On les mans s’aferren
a l’instant immediat.
On els cors dansen al uníson
la dansa eterna de l’amor.

La góndola navega pel canal
el gondoler canta cançons d’amor,
i el món dels enamorats s’atura
en un temps d’eternitat,
ple d’imatges irreals,
de somnis enigmàtics,
d’aventures inexplicables
de records entranyables.

I Venècia entra en ells.
Ara és el temps dels enamorats.
I l’aigua del canal
ens ensenya la bellesa de dos cors lligats.



Badalona, 10 d’abril de 2012

TARD DE PRIMAVERA

TARD DE PRIMAVERA

Apareix la primavera
vestida de rosella
i amb aroma d’espígol
Ve guarnida de poemes,
llaços de colors
i arracades de princesa.

Petit poema de celebració
que lliga lletres i flors
esteles i llunes
més enllà de la imaginació.

Un poema tendre,
nascut amb la tinta de l’amor,
somriu ple d’alegria
davant la màgia
d’algunes paraules enamorades.

Tard de primavera.
La vibració d’un poema en l’aire.
El record, les imatges i les paraules.
L’apassionat alè de la felicitat.

Badalona, 2 d’abril de 2012