NO IMPORTA

No importa si m’equivoco molt o poc,
les paraules sempre m’han obert camí
i han estat amigues de companyia
que han acollit la meva fantasia.

La il·lusió d’una petita creació,
el naixement d’una idea,
m’han ajudat a continuar endavant,
i tanta alienació m’ha tornat boixa d’emoció.

Jo sé que les paraules no arriben enlloc,
resten tancades dins del blanc paper
i només quan arriba la nit
surten des del món de les ombres
per endinsar-se dins de la meva realitat.
Llavors obro els ulls,
agafo un llapis
i escric que la teva mirada no envelleix
i veig com de cop tots els dubtes
que m’acompanyen i que m’han acompanyat
al llarg del temps,
desapareixen en el llindar de la nit.

No importa si m’he equivocat poc o molt
perquè amb cada errada,
una idea nova ha nascut.

Què importa si m’he equivocat.

EL RELLOTGE

El rellotge passa l’hora,
nous segons i minuts
despleguen la seva existència.
Indicadors de vida
que assenyalen un principi i un final.

Tic-Tac-Tic-Tac-Tic-Tac.

Temps lineal;
color d’hores incertes.

El pas del temps envelleix
cadascun dels minuts viscuts.
Les hores transcorregudes,
s’acomiaden de tots els instants.
Quan a la nit el rellotge dóna les dotze
la desolació d’un record
m’oprimeix el cor d’enyorança i dol.

Tic-Tac-Tic-Tac-Tic-Tac.

EL CAMÍ

Em fico als meus pensaments.
Quan el món és silenci
de veu i sorolls,
llavors apareixes tu,
sorgint del no-res.
Em mires als ulls
m’agafes de la mà,
amb divina tendresa.
I ens endinsem en una llarga nit d’amor desbordada.
Amb l’aurora,
tornen els sons i les paraules.
Desapareixes,
els ulls resten tancats,
les mans buides.
Em desperto,
á primera hora del matí;
el cel és blau
i et contemplo allunyar-te en busca del teu camí.

ESTIC SOLA

Estic sola. Per continuar escrivint,
t’anomeno, et parlo
i el teu nom
es fa matèria.

Passen els anys
i continuo cercant-te en tots els ulls,
no em dono per vençuda;
continuo esperant alguna senyal
algun silenci que em parli de tu.

Es poblen els llavis
del record i del sabor d’un bes.

Penso en les teves paraules,
el tren que passa
un cop, una vegada a la vida,
a la meva vida
el teu vagó ple d’aquí i ara.

Amb els ulls de present
continuo mirant el passat
i la teva imatge rememorada
m’estreny en la mà,
és l’ombra que habita
el meu camí de núvols blaus.

Soledat, llibertat.
Estic sola.
Soledat per recordar-te.
Llibertat per crear-te.

Les teves empremtes
d’ahir, d’avui i de demà
omplen els fulls de mots i d’invenció.

No vull renunciar a la teva existència.
Per continuar composant
necessito de tu,
d’aquesta inspiració delirant,
de la llum que sempre hi haurà
darrera de qualsevol finestra.

A l’altre costat del ventalló
continuaré escoltant les teves passes a la nit,
des de la soledat del pensament
i des de la llibertat del sentiment.

Estic sola.

RECORDS DE JUNY

A nit, Àngel
va aflorar el record de la primera trobada.
L’aroma del cafè
una tarda de juny,
plena d’intriga i misteri.

Com series tu? Com seria jo?

I vas aparèixer tu
segur i decidit.
I allà estava jo
insegura i temorosa.

Llavors les nostres veus
es van convertir en cos,
i les paraules en imatges vives,
de dos desconeguts.
Estaves tan a prop de mi
que vaig sentir por.
Por de por, por de mi mateixa,
de les meves impressions,
de les meves sensacions.
I vaig fer-te gran, molt gran.

Com eres tu. Com era jo.

Sorgeixen records com aquest o d’altres,
benintencionats,
que cohabiten amb dubtes i incerteses.
Tot això ho saps, Àngel,
creador del meu record etern,
viu i en moviment.

Només jo miro i repasso
cadascun dels breus instants
que em vas regalar.

Més d’una vegada,
a qualsevol hora,
es presenta un d’aquests records enyorats,
i em desvetllo en l’obscuritat de la nit
pensant en cafès i en tardes caloroses de juny.


Badalona, 15 de juliol de 2009

LLENÇOL DE PASSIÓ

Llençols
que cobreixen cossos
que protegeixen somnis de nit
de seda i ras.

A fora la nit enllumena el llit dels amants
que dormen abraçats sota la roba de lluna;
cossos entrellaçats d’anada i tornada
propers a l’abisme dels comiats.

El silenci de la pell es barreja
amb la mirada estel·lar
que observa des del cel
el moviment rítmic
de respiracions enamorades.

Un gest que desperta,
un fresc inesperat.
La mà damunt l’esquena
trencant el silenci dels fràgils amants.

El llençol rodola
del cos al sòl.
La nuesa dels cossos
parla d’un nou descobriment
vestit d’ardor i de passió.

Badalona, 14 de juliol de 2009

ET BUSCO I NO ET TROBO

Et busco pel carrer
a través d’una mirada;

et busco en les xarxes d’Internet
des del facebook al tuenti;

et busco en llocs de passat
que porten el teu record.

Et busco i no et trobo,
només et trobo:
en la paraula,
en el full en blanc,
en el poema inventat
en l’historia pensada.

La paraula com principal protagonista
dins el saló de la meva imaginació,
on les finestres obertes
evoquen el teu nom i el teu ésser;
el repte d’una intel·ligència creadora
provocadora de perpetues curiositats .