SISÈ POEMA DE SETEMBRE

Rellisquen les mans
pels pits freds i despullats;
la calor dels dits
segresta el tacte de la pell.

Allà on tot és fosc,
el goig i el plaer
s’amaguen i es troben,
en un joc de carícies desbordades.

Mirades plenes,
davant el plaer
de cossos tremolosos.

La temptació, el desig,
lloc de trobada
d’una nit de tardor.
Setembre, el mes,
on les mans i els llavis
tenen el sabor de la vida i la passió.

CINQUÈ POEMA DE SETEMBRE

Carrer buit, silenci,
que travessa la ciutat.
En la vorera somniadora
s’aixeca la presencia desitjada.
Apareix un home sense nom,
rostre que es barreja amb algú;
fruit de records passats.

Hi ha dies en calma, tranquils,
que em porten a passejar per la ciutat,
recórrer els seus laberints
i entre cantonades deixar sorgir
la presència imaginada.

Callada, l’ombra,
m’acompanya.

Potser,
per això,
m’agrada passejar, silenci,
algú camina al meu costat;
ombra humanitzada feta matèria.
I la meva solitud
despullada de mirades, desapareix.
Persegueixo un home viu,
detingut dins la memòria del temps.

No puc tocar-lo,
ni besar-lo,
només passejar al seu costat,
una tarda de setembre.

QUART POEMA DE SETEMBRE

Paper doblegat,
un nom abrigat,
una història mig escrita.
Una taca de tinta blava
rodola pel full llançat.
La dissolució de les lletres,
la història no narrada
ofegada pel mar blau
de la tinta escampada.
Paperera buida de somnis.
Setembre llança el llapis
damunt lletres oblidades.

TERCER POEMA DE SETEMBRE

Dorm l’àngel, dorm.
Totes les ones mullen
els seus cabells escampats
els seus ulls tancats;
la sorra es barreja amb somnis de colors.

S’apropa el mar, s’apropa.
Soroll de mar,
sabor d’amor.
Àngel o sirena.

L’acarona el mar, l’acarona.
Suavitat d’escuma blanca
que embolcalla tota fantasia.

SEGON POEMA DE SETEMBRE

Penso en tu i la mà d’un àngel
neteja el cel de blau,
convertint-lo en el mirall
des d’on poder mirar-te.

Veig la teva mirada
silenciosa des de l’eternitat
i puc seguir la distància
de la terra fins la teva estrella.

Rumio allò que vull llançar-te
des de la terra,
plantada com un arbre
amb els peus traspassant totes les arrels,
en un dia de setembre,
si existeix l’eternitat
sempre existirem tu i jo.

PRIMER POEMA DE SETEMBRE

Arriba setembre i agafo una paraula. Les mans tasten el paper callat,
i abandonat durant els dies d’estiu.

Observo els primers núvols i assaboreixo el teu nom.
Sonen notes, tons, vibracions i melodies,
ballen en l’aire,
deixant llamps sonors
que converteixen la foscor en llum.

El so de la teva veu, la permanent veu,
hèlice en moviment d’inspiracions continuades.

La creació sempre a punt per volar.