CALFRED

Mira’m
encara m’envermelleixo
al recordar-te.
El pèl suau s’aixeca,
damunt la pell,
imperiós davant el tacte imaginat.

Llavors aquella temptació
silenciosa
crida el seu espai
i la pell es torna arc del cel.

El desconcert
que encara provoca
la teva pell d’àngel
suau i tendra,
impedeix que arribi el son.

Calfred
que recorre el cos.
Els meus tresors
s’obren al vent de la nit.
Admira’m de lluny,
des de la vora del mar,
com si fos la deessa
del teu univers secret.

Badalona, 20 d'abril de 2011

PAS DE CIUTAT, PAS DE RECORD

El teu record m’acompanya entre edificis i carrers que omplen aquesta avinguda de la ciutat en la que visc: Badalona.

Creuo el carrer sense mirar el semàfor perfectament programat: Vermell, verd i ambre (Vermell d’imaginació, verd d’esperança ambre de felicitat).

Els dies passen, s’amunteguen. Passen. I algun d’aquests dies de vida, dissimuladament, sense soroll, em porta la teva història.

Camino cap a casa sense prises olorant la primavera l’aroma de les teves mans.

La nostàlgia m’atrapa i entre imatges i paraules invento un altre somni que s’alça juganer davant les meves passes.

Tu, que hi ets en algun lloc. Tu, el meu àngel etern, el record de ma memòria. Badalona, 7 d’abril de 2011