LA FINESTRA BLAVA

Peregrina d’una idea
persegueixo terres desconegudes.
Terres càlides i fredes,
desèrtiques o edificades,
que inciten a un mateix camí.
Juliol, un matí d’estiu,
estiuenc i mediterrani,
obro la finestra blava
i deixo que entri el teu record.
L’alegria m’envaeix,
alleugerant-me tots els sentits:
canta la veu silenciosa,
s’engrandeix l’ull empetitit
s’atura l’atenta oïda,
s’apropa la tendra mà,
olora el nas perfumat.
El dia s’omple de llum,
a fora el sol
escalfa la pell
i la sorra acarona la mar.
La meva alegria sent la terra del nord
i el meu cor s’omple amb imatges de tu.
Dins d’una estona
quan el teu record s’esborri
entre altres membrances,
la finestra serà el testimoni callat
d’aquest viatge infinit.

VEU DE NIT

L’altra nit
en un impuls d’enyorança
acumulada pels anys
vaig voler escriure’t un poema
per explicar-te amb paraules
la meva veu.

M’acompanyaven en l’obscuritat
versos estimats, versos amics,
i un enrere l’altra
anaven reconstruint el teu record.

Al finalitzar el darrer,
vaig pintar un àngel
amb un llapis blau.
Vaig alçar el full
i ho vaig deixar descansant a la paret,
de cop les ales van comença a estendre’s
i el full va volar alt.

Encara no l’has vist?
Encara no arribat?

Va volar tan ràpid i tan amunt
que no vaig tenir temps de dir-li res;
estic segura que les ales coneixen quin és el teu destí.

QUOTIDIANITATS

Em despullo
de quotidianitats
de fets corrents i
de coses inanimades.

Em vesteixo
d’excepcionalitats
d’epopeies irreals
d’idees animades.

Comença el viatge,
recorro les cambres de la nit
i el teu somni
surt a l’encontre.

Habitacions imaginàries
obren les portes
al món de la fantasia.
Darrera cada porta,
em rep el teu rostre angelical.

El temps diari em reclama,
m’acomiado de les teranyines de la nit
i sento com la meva pell nua
es va cobrint de quotidianitats.