SOM MOLT PETITS

Som molt petits,
els éssers humans,
dins d’aquest univers infinit.

Caminem amb el cap ben alçat
creient-nos guanyadors de victòries
nascudes del conflicte i la traïció.

Aixequem les veus i cridem,
allunyant-nos del silenci bell
que acull el nostre cor.

Proclamen ben alt,
a l’escenari existencial
paraules buides de significat,
que sonen a vell metall.

Petits artefactes corporals,
defectuosos per naturalesa,
transitem elegants i altius
amagant qualsevol detall
que reveli la nostra fragilitat.

Som molts petits,
els éssers humans.

Badalona, 30 d’octubre de 2012

BALL DE NIT

Al llindar de la nit
em vas agafar de les mans
varem començar a donar voltes
i tots els colors de l’arc iris es van barrejar
en la dansa dels passos encantats.
Tanco els ulls
i encara sento les teves mans
envoltant-me la cintura
i em persegueix l’aroma
que emanava del teu cos,
embriagant-me amb gotes de passió.
Els records em penetren.
Venen a la meva recerca.
I la música ressorgeix
nota a nota,
abraçant la meva nostàlgia.
Una nostàlgia
plena de fulls buits,
de portes tancades,
de tardors sens pluges,
de melodies incomplertes
i de balls desencantats.

Badalona, 24 d’octubre de 2012

EL DOLÇ

Un rodó donut de xocolata
té per a la boca el mateix efecte sensual
que les mans àvides,
d’un home ple de passió
per al cos.
En la llengua
el dolç es dissol
en bocins d’imatges i records.
I un plaer instantani i fugaç
em llança en braços del desig,
i sense proposar-me’l
llepo la teva pell a petites mossegades
des de la cara fins els peus,
i rius de xocolata
emergeixen dins del meu cos.
És el dolç saborós de la vida.


Badalona, 16 d’octubre de 2012

EL BALL

L’home
afora
escolta música,
el ball de la plaça
a la migdiada,
en la festa
de grans i petits,
res sap ell
de causalitats i coincidències
es queda perplex
a la cantonada
encuriosit per l’imprevist encontre,
en mig de la plaça
l’home
endins
es queda atrapat
al ball de la vida
dels fets inesperats.

Badalona, 10 d’octubre de 2012

LES PARAULES DE LA NIT

Les paraules que aquesta nit
han entrat sigil•losament
al meu pensament
m’han anat perseguit
al llarg del dia
sota l’aparença enganyosa
d’una imatge desitjada.
Intento expulsar una paraula
la més profunda de totes,
aquella que no puc anomenar,
aquella que no puc expressar,
la que amaga el secret
de les nits de lluna plena.
Ara, mirant-la de valent
li demano que s’allunyi de mi
que no m’ofegui el cor
amb imatges que oloren a tu.
A vegades, la paraula
plena de memòria
s’oblida que tu vas marxar
i riallera i juganera
s’aixeca com una estàtua ferma
en nom de totes les imatges
que em porten l’alè desitjat.

Badalona, 5 d’octubre de 2012